Alguns detalls que cal tenir en compte si aneu a veure a un editor gràfic

20130413-_DSC5316\r\n\r\nQuan un fotògraf decideix anar a veure a un editor gràfic per primera vegada, ho sol fer per tres raons:\r\n

    \r\n

      \r\n

    • Perquè ha realitzat un reportatge fotogràfic i vol publicar-lo.
    • \r\n

    • Perquè ha pensat en un reportatge i vol proposar-lo a la publicació perquè li encarreguin.
    • \r\n

    • Perquè li agradaria col·laborar en el mitjà com a freelance.
    • \r\n

    \r\n

\r\n \r\nCom que els editors gràfics tenim fama de ser persones molt ocupades amb poc temps per atendre visites (cosa absolutament certa), és important que quan un fotògraf vagi a veure’n un (o a qui exerceixi les funcions d’edició gràfica) tingui en compte alguns detalls per tal d’aprofitar l’entrevista i que l’editor es faci una idea de com és el seu treball.\r\n\r\nDes de la meva experiència com a editora gràfica que rep cada setmana a 4 o 5 fotògrafs i que n’ha vist de tots els colors (des de professionals amb molts anys d’experiència, passant per estudiants de tots els cursos, fotoperiodistes, fotògrafs especialitzats, fotògrafs tot terreny… fins a professors de fotografia), la primera recomanació que us faria és no anar a veure l’editor gràfic sense concertar-hi prèviament una cita per telèfon o email. Això que sembla una obvietat és una cosa que m’ha passat en repetides ocasions. Sense avisar, algun fotògraf que “passava per aquí” casualment ha decidit aprofitar l’avinentesa per fer-me una visita just quan estava a punt d’entrar en una reunió o en ple tancament, la qual cosa posa en dubte l’eficiència del recurs i les habilitats de planificació del fotògraf.\r\n\r\nLa segona qüestió important que hauria de tenir en compte el fotògraf és saber per a qui treballa l’editor gràfic, és a dir, quin tipus de publicació va a visitar i com són els reportatges que hi publiquen. És un diari generalista, un dominical, un setmanari especialitzat, una revista de viatges? Perquè l’entrevista sigui profitosa, el fotògraf hauria de preparar amb antelació el material fotogràfic que li mostrarà a l’editor gràfic, sempre pensant en quin tipus de temes publica el mitjà. Ja us vaig comentar en un post anterior que dos anys enrere em va venir a veure un fotògraf amb un reportatge extraordinari sobre gais a Barcelona que em va entusiasmar, però que vaig haver de rebutjar perquè en la revista de viatges on treballo no hi tenen cabuda històries d’aquest tipus. El reportatge era del Mattia Insolera i una de les fotos va aconseguir el World Press Photo 2008, però a mi no em servia de res.\r\n\r\nPer tant, si el fotògraf va a veure a l’editor gràfic d’una revista de viatges, per exemple, el millor serà que li porti treballs fotogràfics que tinguin a veure amb paisatges, tradicions, patrimoni, natura, festes i gastronomia. Si és el d’un diari o dominical, els temes i punts de vista sempre són més amplis, tot i que darrerament costa molt publicar-hi reportatges fotoperiodístics de caire social i denúncia perquè els mitjans prefereixen apostar per la cultura de l’entreteniment.\r\n\r\nEn qualsevol cas, sempre és millor mostrar-li a un editor gràfic un reportatge complert que una seqüència de fotos que no tinguin cap relació entre elles. Així l’editor pot veure quina capacitat té el fotògraf de construir un discurs narratiu. Moltes vegades m’he trobat amb fotògrafs que em mostren tot un seguit de fotos inconnexes de llocs i situacions diferents que no tenen res a veure entre si. Així és molt difícil que l’editor pugui valorar si la qualitat tècnica i estètica de les fotos és el resultat d’unes habilitats i uns recursos tècnics consolidats o si, pel contrari, són producte de la casualitat o d’haver disparat mil vegades l’obturador fins haver aconseguit una foto correcta. Pitjor és encara la situació en què alguns fotògrafs arriben a l’entrevista sense haver pensat prèviament què m’ensenyarien, i comencen a fer una recerca d’imatges en el seu disc dur improvisant i excusant-se reiteradament quan no troben “aquelles fotos” que, diuen, tenien desades, que encaixaven perfectament en la revista i que sospitosament ara no troben. Això dóna una imatge d’improvisació i de poca professionalitat que cal evitar.\r\n\r\nSi en la seva visita el fotògraf no porta cap reportatge fotogràfic per vendre ni proposta concreta, el millor que pot fer és mostrar-li a l’editor alguns dels seus treballs fotogràfics, començant pels que han estat publicats (si és que n’ha publicat algun, és clar) o els que tinguin més a veure amb els continguts que ofereix el mitjà. Així l’editor podrà veure quines són les habilitats del fotògraf, els recursos que utilitza, el seu domini de la càmera, la llum i les tècniques fotogràfiques, i si té alguna especialitat. En moltes ocasions han vingut a veure’m professionals (o estudiants de fotografia) sense cap reportatge a la cartera ni cap proposta concreta, però amb un material fotogràfic tan bo que després de visualitzar-lo, els he acabat encarregant un reportatge i fins i tot un dossier central de més de 50 pàgines!\r\n\r\nI ja per acabar, una darrera recomanació: quan aneu a veure un editor gràfic, porteu-hi sempre el vostre ordinador portàtil. Així, no caldrà que l’editor i vosaltres visualitzeu les fotos a la redacció, sinó que podreu fer-ho en una sala o espai diferent, on tindreu més llibertat per comentar les imatges, parlar-ne i allargar-hi l’entrevista. Aprofiteu aquest moment per preguntar-li a l’editor gràfic tot allò que vulgueu saber: si accepta propostes de reportatges, si encarrega temes, a qui els encarrega, quins criteris utilitza i, en definitiva, quines possibilitats de col·laborar en el mitjà existeixen. És una oportunitat que deveu aprofitar al màxim.\r\n\r\n© Maria Rosa Vila.\r\n\r\n