RevistaUncategorized

Com es va fer? La Via Làctia sobre la Naveta des Tudons

\r\n\r\n5723-5732-010P-A3P\r\n\r\nA principis del 2010 vaig tenir una mena de visió: la Via Làctia sobre els monuments megalítics de Menorca. Vaig imaginar la galàxia com un torrent d’estrelles travessant el cel sobre les taules, els talaiots i les navetes.\r\n\r\nLes construccions megalítiques tenen una potència simbòlica i espiritual impressionant, totes elles. Si jo hagués sabut pintar, amb aquesta visió hagués tingut prou. M’hagués assegut davant d’un llenç i hagués transferit la imatge des del meu cervell al paper. És clar, això hagués estat difícil, molt difícil segurament. I jo no se fer-ho, que més voldria.\r\n\r\nPerò, i fer-ne la foto? Era fàcil? La imatge havia de succeir davant els meus ulls, jo havia de fer que succeís. Em vaig documentar, vaig fer un catàleg dels monuments de l’illa, vaig estudiar les orientacions i a la primavera del 2010, acompanyat d’un guia, vaig anar a estudiar-los sobre el terreny, brúixola en mà. Hi havia dificultats, però era factible: el que jo havia imaginat podia succeir i podia ser fotografiat. Faltava esperar al moment adequat de l’any.\r\n\r\nA principis d’estiu vam tornar amb la família per estar una setmana a l’illa. Tenia en ment la possibilitat, incerta, de vendre un reportatge amb fotos nocturnes de l’illa. Va ser una setmana delirant, una mena d’èxtasi. De dia, exercia amb millor o pitjor fortuna de pare de família, anàvem a la platja, passejàvem per l’ill … el normal. A més, planificava les localitzacions i demanava els permisos necessaris per entrar en alguns monuments.\r\n\r\nI de nit, com si fos el mateix home llop, jo patia una metamorfosi que em transformava en un fotògraf voraç. Cada nit fotografiava dos o tres localitzacions, i tingueu present que aquestes fotos nocturnes no es fan en deu minuts. Vaig recórrer gairebé 2.000 km i em vaig aprimar quatre quilos. Vaig haver de caminar, buscar cales, recórrer penya-segats… M’ho vaig passar molt bé. Arribava esgotat gairebé a la sortida de sol, dormia una mica i una altra vegada a la platja. Al migdia dormia una mica més.\r\n\r\nPerò la nit que tenia el permís per fotografiar la naveta vaig arribar tard: la Via Làctia estava massa alta. Havíem anat en família a fotografiar la posta de sol i la lluna cendrosa. Als nens se’ls van menjar els mosquits i en arribar a casa vaig haver d’atendre, diguem-ne, un problema domèstic. He de dir que la gent que no experimenta aquests èxtasi fotogràfics no pot (ni ha de) suportar l’extasiat: es converteix en un monstre d’un egoisme absolut.\r\n\r\nJo al · lucinava veient formar les imatges a la pantalla de la càmera, m’haguessin hagut de lligar perquè no sortís a fer fotos. Però aquella nit va ser massa, vaig arribar tard. La Via Làctia no em sortia en format horitzontal sobre la naveta i la foto vertical no tenia cap força. I era tan bonica l’escena… com un arc de Sant Martí, les estrelles sortien d’un costat del cel i arribaven a l’altre. La nit brunzia de vida. Cantaven els grills, es veien els ulls blaus de les aranyes llop… Em vaig prendre una coca-cola més, i em vaig asseure un moment. Vaig posar Sonno belle li cus de Gianmaria Testa (gràcies, Albert) al telèfon. Sense aquesta cançó no hagués fet la foto. Era preciós, vaig voler emportar-m’ho tot…\r\n\r\nUna panoràmica. És clar, això era, una panoràmica. Evident, diran vostès… però hi ha uns detalls tècnics a resoldre en una panoràmica nocturna que cobreixi tants graus. No l’havia fet mai. Vaig consultar, vaig mirar, vaig calcular… i vaig tirar les fotos. No vaig saber si estaven bé fins que vaig arribar a casa i vaig poder encaixar-les. Sonno belle li cus.\r\n\r\nL’estiu del 2011 vam tornar a l’illa. Jo tenia un edema ossi en els calcanis i amb prou feines podia caminar. Vaig haver de frenar una mica el meu ritme. Després, he vist altres coses, unes meravelloses i altres tristes… però sempre recordaré la nit de la naveta. Al final vaig tenir premi: el reportatge va sortir a la revista Descobrir i vaig estar realment orgullós de veure’l publicat.\r\n\r\nAra hi ha qui diu que ja està tot fotografiat, que la fotografia ha mort si n’hi ha prou de buscar “naveta” al Google perquè surtin centenars de fotos. Bé. Als que escriuen això jo els diria que busquin una altra foto com aquesta… i que tractin d’imaginar el que jo vaig sentir quan hi era. Moments com aquest bé poden valer per tota una vida.\r\n\r\n© Manel Soria\r\n