Per què cobren els fotògrafs

Primeres llums al Pedraforca
Faig aquesta entrada després d’anys de pensar-hi. I hi penso des que vaig participar en un programa de Catalunya Ràdio que es deia La Solució, dirigit pel Carles Pérez, un excel·lent periodista que jo trobo a faltar. Què va passar en aquell programa? Doncs que va trucar un oient dient, indignat, que no entenia que els fotògrafs de la natura cobréssim per les fotos, ja que la natura és de tots. No li falta raó: la natura és de tots, és ben cert, però quan algú paga els drets de reproducció d’una fotografia com la que encapçala aquesta entrada no està pagant el Pedraforca, sinó la feina que ha portat captar-la amb la càmera i portar-li a casa. I, com que tinc la impressió que tota la feina que hi al darrere d’una imatge com aquesta no queda gaire clara, m’entretindré a explicar-la.
Deixeu-me que abans, però, faci una anàlisi de la fotografia en qüestió. La imatge ens presenta una vista prou coneguda del Pedraforca. Crec que tothom que hagi anat a Saldes des de Guardiola ha fet una fotografia des d’un punt de vista molt similar a aquest. En canvi, trobo que aquesta imatge té algunes característiques que la fan especial. La primera és que s’hi combinen parts ben il·luminades i parts a l’ombra i reproduir correctament i en una sola imatge ambdues parts no és senzill i requereix uns coneixements tècnics adequats. Qualsevol fotògraf els té, evidentment, però no surt així de manera “natural”. La segona característica que fa que aquesta fotografia funcioni bé, des del meu punt de vista, és l’oportunitat. L’haver captat aquest paisatge tan conegut en el moment just en que els primers raigs de sol del dia il·luminen les puntes dels dos Pollegons en un moment en que alguns núvols s’hi entortolligaven. Això no passa pas cada dia. Ho podeu comprovar en les nou fotografies fetes des del mateix lloc i en moments diferents que hi ha a continuació
Així doncs, quan algú vol fer servir la imatge del Pedraforca amb el núvols i jo li demano uns diners a canvi, què paga realment?
1. Experiència i professionalitat: ja hem comentat que per fer aquella fotografia calen uns coneixements tècnics determinats. No és que siguin gaire complicats i estan a l’abast de qualsevol que hi tingui interès, però actualment la fotografia és un grau universitari i, en el meu cas, quan no existia aquesta formació reglada, va significar llegir una bona colla de llibres, la majoria en anglès, per formar-me, aprendre aquestes tècniques i saber posar-les en pràctica.
A més, la situació de núvols enganxats a l’enforcadura i als Pollegons no va durar gaire estona. A la que el sol va escalfar una mica l’ambient es van dissipar. Això significa que cal reaccionar ràpidament en circumstàncies com aquesta ja que no tenim gaires oportunitats per repetir la fotografia. Per tant, l’experiència i la professionalitat són les que van permetre captar aquesta imatge.
2. Coneixement del territori: estic segur que aquest no és el millor exemple, perquè aquesta imatge del Pedraforca és prou típica. Però quan jo la vull fer vaig a un indret tranquil, una mica apartat de la carretera, on puc muntar el trípode i esperar tranquil·lament la llum sense haver de suportar el pas dels cotxes ni fer nosa a ningú. A més, des d’aquest indret es poden fer altres fotografies força diferents d’aquesta muntanya preciosa.
El coneixement del territori és la millor eina del fotògraf de natura. I el territori només se’l coneix a base d’hores i més hores de trepitjar-lo. Molt sovint a peu i carretejant l’equip fotogràfic. Cada fotògraf té els seus punts de vista particulars per fer les millors fotografies de qualsevol element del paisatge.
3. Esperit de sacrifici: la natura ens ofereix els espectacles més increïbles i els fotògrafs de natura tenim l’oportunitat de ser-ne testimonis. És una feina apassionant, realment enriquidora, que ens omple els ulls i l’ànima de moments inoblidables. Però aquests moments, molt sovint, estan plens d’esforços i patiments: hores d’espera en un aguait esquifit, passar fred a la muntanya esperant les primeres llums del dia, baixar a les fosques per boscos i tarteres després d’aprofitar les últimes llums del dia en un cim del Pirineu, la calor intensa del desert, l’esforç de carretejar un equip pesat fins a indrets on només s’hi arriba caminant.
Aquesta fotografia del Pedraforca és feta l’endemà d’una celebració de les festes de nadal amb una colla d’amics aficionats a la fotografia. Vam acabar força tard. L’endemà només la Cecília i jo ens vam llevar prou d’hora com per ser en el lloc adequat en el moment adequat. I pels volts de Nadal, a l’Alt Berguedà i de matinada, hi fa fred.
4. La paciència i la constància: Com s’ha pogut veure, la llum, el propi paisatge i les condicions atmosfèriques canvien contínuament. Només a còpia de ser-hi moltes vegades i de dedicar-hi molt de temps s’aconsegueixen bons resultats. Del conjunt de fotografies del Pedraforca que he publicat en aquesta entrada n’hi ha diverses que m’agraden. Totes molt diferents. Però només una, la dels núvols, crec que té aquest aire d’oportuna que la fa especial.
5. Coneixements paral·lels: per fer bones fotografies cal conèixer allò que es fotografia, no n’hi ha prou amb tenir excel·lents coneixements de fotografia. En el cas dels fotògrafs de natura hem de saber moltes coses més enllà del maneig de la càmera i de la física de la llum. Per obtenir bones fotografies del paisatge cal tenir nocions de meteorologia, saber quin serà el recorregut del sol i el seu horari, per exemple. Per fotografiar fauna cal saber els requeriments ambientals de l’espècie, els seus hàbits, la seva estacionalitat. Passa el mateix amb les plantes. És molt diferent fotografiar allò que es troba que anar a buscar una fotografia concreta. I els professionals, molt sovint, anem a buscar una fotografia concreta. A vegades perquè així ho desitgem, però moltes vegades és així perquè hem de satisfer les necessitats dels nostres clients.
6. Els desplaçaments i els allotjaments: afortunadament, la natura no ens la porten a casa i l’hem d’anar a buscar. Això implica desplaçar-se, consumir benzina, desgastar un vehicle. I tenir vehicle significa haver-lo comprat, pagar el manteniment, les assegurances… A més, molts paisatges o espècies animals o vegetals els trobem prou lluny de casa com per haver de fer nit fora i menjar fora. Per a molts dels fotògrafs de natura, els desplaçaments i l’allotjament són la despesa principal.
7. L’amortització de l’equip fotogràfic: les càmeres fotogràfiques són instruments electrònics d’altra precisió. Si pensem que en una dos-cents cinquantèssima part d’un segon una càmera és capaç d’obrir l’obturador, donar ordre al flaix electrònic d’encendre la bombeta, analitzar la llum que reflecteix l’objecte que estem fotografiant i quan li sembla que ja n’ha rebut prou, donar l’ordre al flaix d’apagar-la i tancar la 2a cortina de l’obturador ens adonarem de què estem parlant. Un instrument de precisió és car. A la càmera cal sumar-hi els objectius, que són elements òptics d’altíssima qualitat i, per tant, també cars. I la seva vida útil és relativament curta ja que la tecnologia avança molt ràpidament i cal adaptar-s’hi. És cert que qui fa la foto és el fotògraf, però l’equip és important. Amb les càmeres i els objectius actuals es poden fer fotografies que eren completament impensables fa només 10 anys i amb una qualitat sorprenent.
8. Les hores de dedicació: Per fer aquesta fotografia del Pedraforca em vaig llevar a les 7. Per sort, a l’hivern el sol surt tard. Després d’una dutxa ràpida per despertar-nos i esmorzar una mica vam agafar el cotxe i vam conduir una mitja hora fins al meu lloc personal de fotografiar el Pedraforca. Vam arribar-hi una hora abans que sortís el sol, vam plantar el trípode, vaig decidir quina era l’òptica adequada per fer la fotografia que volia i vam esperar. No feia gaire bon dia i la temptació era marxar. Feia fred i les esperances que el sol il·luminés la muntanya en sortir eren febles perquè hi havia molts núvols. Però també hi havia clapes de cel blau i, per tant, vam decidir esperar. I vam tenir sort, perquè el sol va sortir precisament per una de les clapes que hi havia a llevant i els va regalar aquesta imatge. En total, vam estar al lloc un parell d’hores i després vam anar a esmorzar de debò, amb tota la colla. Des que vam sortir de la casa on estàvem allotjats fins que hi vam tornar, van passar tres hores. Per a un temps d’exposició de 1/40 segons hi vam haver de dedicar tres hores!
Sí, l’oient que va trucar tenia raó: el Pedraforca és de tots i tan de bo això segueixi així per sempre. Però jo, com a fotògraf, no cobro pel Pedraforca. Aquell oient té tot el dret a formar-se, a comprar l’equip fotogràfic adequat, a adquirir prou pràctica com per aprofitar aquestes ocasions fugisseres, a estar pendent de les previsions meteorològiques, a llevar-se d’hora, desplaçar-se fins al lloc que abans ja ha de conèixer per fer aquestes fotografies, ser-hi en el moment adequat i ajustar la càmera perquè capti la quantitat exacta de llum com per poder reproduir una imatge com aquesta i que aquesta imatge sigui nítida. Si vol fer-ho, és ben lliure. El Pedraforca estarà allà esperant-lo. No falla mai.
Ara bé, si prefereix dedicar el seu temps i els seus diners a altres coses i aprofita el meu esforç, els meus coneixements, el meu equip i la meva dedicació per utilitzar aquesta fotografia per a l’ús que ell hi vulgui donar, ja sigui omplir una pàgina d’una revista o d’un llibre, fer de portada d’un disc, decorar la seva botiga o fer-ne un trencaclosques, per posar alguns exemples, crec que em mereixo alguna cosa a canvi.
© Francesc Muntada