\r\n
\r\n\r\nI, segurament, aquesta afirmació també és discutible. La nostra concepció de l’estètica ve molt condicionada per un seguit d’experiències prèvies i per la influència de les persones a qui hem fet confiança. En primera instància els pares o familiars propers. Més tard, anem trobant altres referents — mestres, professors, amics —. Finalment, quan sentim dins nostre la necessitat de crear, mirem què estan fent els altres, què fa ressonar alguna campana en el nostre interior i, mica en mica ens anem adonant del què és vàlid per a nosaltres i del què no ho és.\r\n\r\nHi ha qui es queda en aquest estadi i, amb més o menys bon ofici, repeteix allò que ha vist i que l’ha emocionat. És una opció tan vàlida com qualsevol altra i, probablement, força satisfactòria. Però aquest camí no és serveix per a tothom. Alguns n’escollim un de més costerut: el de seguir avançant ara ja sense altres pistes per seguir que els crits que ressonen dins nostre. No és, ni molt menys, un sender ple d’èxits. Més aviat al contrari. És un trajecte ple de fracassos amb algun èxit de tant en tant. Algú força intel·ligent va dir: “si no fracasses prou és que no innoves prou”. Aquesta afirmació és un punt de llum en aquest tram del camí.\r\n\r\nAquí, els models que seguíem se’ns desdibuixen. Aquelles creacions que ens emocionaven ja no ens fan el mateix efecte. De tant en tant trobem alguna obra lluminosa, un autor desconegut que ens fa tremolar l’ànima. Però sabem que de res ens servirà intentar imitar-lo. És només un estímul, un crit d’ànims en la forta pujada que ens durà a la carena. Perquè ja hem après que el seu camí no és el nostre i que aquest, el nostre, l’hem de fer sols.\r\n\r\nTanmateix, en aquest camí difícil, la llum del cim sempre ens il·lumina.\r\n\r\n© Francesc Muntada.
\r\n\r\nI, segurament, aquesta afirmació també és discutible. La nostra concepció de l’estètica ve molt condicionada per un seguit d’experiències prèvies i per la influència de les persones a qui hem fet confiança. En primera instància els pares o familiars propers. Més tard, anem trobant altres referents — mestres, professors, amics —. Finalment, quan sentim dins nostre la necessitat de crear, mirem què estan fent els altres, què fa ressonar alguna campana en el nostre interior i, mica en mica ens anem adonant del què és vàlid per a nosaltres i del què no ho és.\r\n\r\nHi ha qui es queda en aquest estadi i, amb més o menys bon ofici, repeteix allò que ha vist i que l’ha emocionat. És una opció tan vàlida com qualsevol altra i, probablement, força satisfactòria. Però aquest camí no és serveix per a tothom. Alguns n’escollim un de més costerut: el de seguir avançant ara ja sense altres pistes per seguir que els crits que ressonen dins nostre. No és, ni molt menys, un sender ple d’èxits. Més aviat al contrari. És un trajecte ple de fracassos amb algun èxit de tant en tant. Algú força intel·ligent va dir: “si no fracasses prou és que no innoves prou”. Aquesta afirmació és un punt de llum en aquest tram del camí.\r\n\r\nAquí, els models que seguíem se’ns desdibuixen. Aquelles creacions que ens emocionaven ja no ens fan el mateix efecte. De tant en tant trobem alguna obra lluminosa, un autor desconegut que ens fa tremolar l’ànima. Però sabem que de res ens servirà intentar imitar-lo. És només un estímul, un crit d’ànims en la forta pujada que ens durà a la carena. Perquè ja hem après que el seu camí no és el nostre i que aquest, el nostre, l’hem de fer sols.\r\n\r\nTanmateix, en aquest camí difícil, la llum del cim sempre ens il·lumina.\r\n\r\n© Francesc Muntada.