\r\nAvui he rebut per email un d’aquells vídeos que s’escampen per internet com la pólvora, que ha resultat ser un interessantíssim curtmetratge sobre el dilema moral que es veuen obligats a afrontar els fotoperiodistes, principalment en conflictes bèl.lics, quan han de fotografiar la mort. A One Hundredth of a second (una centèsima de segon), una fotògrafa de guerra s’enfronta a una disjuntiva terrible: ajudar a una nena que està en perill mortal o no involucrar-se i seguir fent la seva feina.\r\n\r\n
\r\n\r\nEl curt va ser escrit i dirigit al 2006 per la cineasta Susan Jacobson,i ha estat premiat en diversos festivals, com el de Manhattan. En el vídeo, que dura cinc minuts, Jacobson intenta fer-nos meditar sobre els límits del fotoperiodisme i l’horror que hi ha darrere d’algunes imatges.\r\n\r\nD’exemples terribles, en el fotoperiodisme n’hi ha uns quants:\r\n\r\n
\r\n\r\nla foto de la nena sudanesa amb el voltor a l’aguait, de Kevin Carter…\r\n\r\n
\r\n\r\nla del presoner del Vietcong, d’Eddie Adams…\r\n\r\n
\r\n\r\nla del nen plorant intentant despertar la seva mare malalta, de Javier Bauluz…\r\n\r\nLes tres, premiades precisament amb el Pulitzer. Al respecte de la seva imatge, el Javier Bauluz ha confessat en alguna ocasió que va rebre dures crítiques i acusacions, fins i tot de ser en part responsable de la mort del nen. Recordo que fa uns anys, en un curs d’edició gràfica a la UAB, Bauluz va parlar de les situacions límit en què es troben a vegades els fotoperiodistes, i va assegurar que el sentiment que els produeixen és d’una impotència total. Moltes vegades la presència d’una càmera provoca que determinades situacions no arribin a produir-se (per exemple, que un soldat pegui a un detingut), però també poden provocar l’efecte contrari, com en el cas del presoner del Vietcong. Bauluz opinava que aquestes situacions s’intueixen i davant d’elles molts fotògrafs decideixen deixar la seva càmera al terra per evitar ser utilitzats. Però tot i així, Bauluz va voler deixar ben clar quins són els seus principis: “Davant un cotxe accidentat amb nens a dins i a punt d’explotar, primer sóc persona i després fotoperiodista”.\r\n\r\n© Maria Rosa Vila.\r\n\r\n