\r\n\r\n
\r\n\r\nFa uns dies, en Joan Gironès em va demanar d’escriure el pròleg d’un llibre, Caminant per Vacarisses. I el vaig fer amb molt de gust perquè jo havia passat els estius de la meva infantesa en aquest poble del Vallès i m’hi sento emocionalment lligat. Abans d’escriure’l, però, vaig sentir la necessitat de tornar a Vacarisses i fer reviure els records. Vaig enfilar-me al Cingle Gran, vaig seure al caire del precipici i vaig deixar passar el temps. Per a mi és una sensació indescriptible, això de seure al caire d’un precipici. Tinc la sensació de tenir el món als meus peus. No per dominar-lo com es podria interpretar amb l’expressió “tenir als meus peus”, sinó per admirar-lo i per sentir-me part d’aquesta meravella que és el paisatge, la natura, la vida.\r\n\r\n
\r\n\r\nCrec, però, que hi ha alguna cosa més. Alguna cosa cultural, adquirida a base d’experiències positives a la muntanya, d’hores passades assegut al caire dels cingles, amb els millors amics i amigues que es poden somiar, amb l’amor de la meva vida o sol, contemplant la natura. I, també, alguna cosa més ancestral, més instintiva, gairebé física, provocada pel contacte amb la roca viva, que és la base de la nostra existència i que ha modelat el paisatge que ens envolta. Quan era petit i anava a Vacarisses era conscient que allà “tocava de peus a terra”, que no hi havia ni rajoles, ni asfalt, ni res entre la Terra, amb majúscules, i jo.\r\n\r\n![[:ca] [:en] [:es]](http://www.imaginem.cat/wp-content/uploads/2015/04/FMS150118-_DSC8515-8521.jpg)
\r\n\r\nD’aquí em deu venir aquesta fascinació per les roques, de la combinació d’instint i cultura. I deu ser per això que m’emociono davant l’espectacle petri de Montserrat o de Sant Llorenç del Munt, o de les columnes de basalt de Reynisfjara o d’Svartifoss, a Islàndia. O de les Torres i els Cuernos del Payne, a Xile. O a la cala dels Frares o a la muralla de Finestres. O amb les formes increïbles de les roques del Cap de Creus, un dels paisatges de roca més al·lucinants que he tingut l’oportunitat de visitar i que va inspirar el geni de Dalí.\r\n\r\n© Francesc Muntada\r\n\r\n
\r\n\r\nFa uns dies, en Joan Gironès em va demanar d’escriure el pròleg d’un llibre, Caminant per Vacarisses. I el vaig fer amb molt de gust perquè jo havia passat els estius de la meva infantesa en aquest poble del Vallès i m’hi sento emocionalment lligat. Abans d’escriure’l, però, vaig sentir la necessitat de tornar a Vacarisses i fer reviure els records. Vaig enfilar-me al Cingle Gran, vaig seure al caire del precipici i vaig deixar passar el temps. Per a mi és una sensació indescriptible, això de seure al caire d’un precipici. Tinc la sensació de tenir el món als meus peus. No per dominar-lo com es podria interpretar amb l’expressió “tenir als meus peus”, sinó per admirar-lo i per sentir-me part d’aquesta meravella que és el paisatge, la natura, la vida.\r\n\r\n\r\n\r\nCrec, però, que hi ha alguna cosa més. Alguna cosa cultural, adquirida a base d’experiències positives a la muntanya, d’hores passades assegut al caire dels cingles, amb els millors amics i amigues que es poden somiar, amb l’amor de la meva vida o sol, contemplant la natura. I, també, alguna cosa més ancestral, més instintiva, gairebé física, provocada pel contacte amb la roca viva, que és la base de la nostra existència i que ha modelat el paisatge que ens envolta. Quan era petit i anava a Vacarisses era conscient que allà “tocava de peus a terra”, que no hi havia ni rajoles, ni asfalt, ni res entre la Terra, amb majúscules, i jo.\r\n\r\n\r\n\r\nD’aquí em deu venir aquesta fascinació per les roques, de la combinació d’instint i cultura. I deu ser per això que m’emociono davant l’espectacle petri de Montserrat o de Sant Llorenç del Munt, o de les columnes de basalt de Reynisfjara o d’Svartifoss, a Islàndia. O de les Torres i els Cuernos del Payne, a Xile. O a la cala dels Frares o a la muralla de Finestres. O amb les formes increïbles de les roques del Cap de Creus, un dels paisatges de roca més al·lucinants que he tingut l’oportunitat de visitar i que va inspirar el geni de Dalí.\r\n\r\n© Francesc Muntada\r\n\r\n