Pot un fotògraf convertir-se en un gran fotògraf sense tenir referents visuals o teòrics?

\r\n\r\n

\r\n\r\nFa uns anys, vaig assistir a una conferència que el meu amic Rafa Badia, fotògraf i professor de fotografia, va donar a la casa Golferichs de Barcelona. A més de mostrar-hi les millors fotos del seu projecte ‘A Barcelona’, el Rafa va fer un recorregut en paral.lel per la seva biografia com a fotògraf i pels autors que des de petit l’han influït i guiat en la seva trajectòria, començant per un grapat de clàssics entre els quals es troben els imprescindibles Edward Weston, Henri Cartier-Bresson, Robert Doisneau o Diane Arbus, i acabant per autors contemporanis com José Manuel Navia, Alberto García-Alix o Nils Jorgensen. En la seva exposició, el Rafa va remarcar que tot i que admirava l’obra de centenars d’altres fotògrafs, només aquests l’havien influït de manera decisiva en la seva pròpia manera de mirar i apropar-se a la fotografia.\r\n\r\nLa conferència de Rafa Badia em va fer recordar unes paraules que en Manel Úbeda, fotògraf i exdirector d’Idep, va dir com a ponent de la primera edició de Caja Azul, en què revelava que havia detectat una manca evident de referents fotogràfics de molts alumnes de fotografia (podeu veure la seva ponència completa en aquest vídeo):\r\n

“Quan parlem amb estudiants de primer de fotografia ensopeguem amb una evidència tremenda: aquests, en general, no tenen referents. Una situació que no és extrapolable a cap altre mitjà. Una criatura a qui li agrada el futbol amb pocs anys té els seus ídols. Qualsevol aficionat al bàsquet sap perfectament quins jugadors espanyols estan en aquests moments a la NBA. Qualsevol aficionat al motor sap quin pilot hi ha a la F1, amb quina escuderia i quin cotxe condueix. En canvi, sorprenentment, la majoria d’estudiants de primer de fotografia no saben qui és qui en el món de la fotografia, però manifesten que els agrada la fotografia. És a dir, vindria a ser com el que li agrada la muntanya però no va mai a la muntanya.”

\r\n \r\nCom a editora gràfica que al llarg dels anys ha rebut la visita de desenes de fotògrafs, puc assegurar-vos que les afirmacions del Manel Úbeda no són gens exagerades. He conegut uns quants fotògrafs novells (i alguns, no tant novells) que treballen seguint el seu instint sense conèixer ni els successius moviments fotogràfics, ni quins són els seus màxims exponents, ni la teoria del color de Joseph Albers, ni els dictats compositius de la secció àuria, ni la regla dels terços.\r\n\r\nPot un fotògraf, doncs, convertir-se en un gran fotògraf sense tenir a penes referents ni guardar imatges a la retina? Pot dominar qualsevol gènere fotogràfic sense fer-se preguntes ni teoritzar? Pot crear, expressar-se o innovar sense tenir uns marcs de referència?\r\n\r\nJo crec que no. Si considerem que un referent és un model teòric, ideològic, intel.lectual, estètic o visual, només des del coneixement podrem superar-lo i anar més enllà d’aquest paradigma fins aconseguir una altra fita i generar un nou model.\r\n\r\nPer tant, en un moment en que la tecnologia permet que tothom pugui fer bones fotografies, tenir bons referents fotogràfics és avui, més que mai, el plus o valor afegit que distingeix al veritable artista dels que simplement fan fotos. Entre un fotògraf i la seva foto, hi ha un munt de decisions a prendre. Els referents fotogràfics poden ajudar-nos a descobrir i decidir quin estil, temàtica, llenguatge o tractament volem desenvolupar per a generar un llenguatge propi.\r\n\r\nConèixer l’obra d’altres autors, educar la mirada i adquirir una bona cultura teòrica i visual són el primer pas per a crear, innovar i posicionar-nos, la millor manera de construir un discurs propi recolzat en els que van ser una frontissa, un punt d’inflexió en la fotografia, que van marcar un abans i un després.\r\n\r\nEn definitiva, saber d’on venim per a decidir a on volem anar.\r\n\r\n© Maria Rosa Vila.\r\n\r\n