Profunditat de camp

\r\n\r\n

\r\n \r\n\r\nCada dia m’adono més de com ens hem d’adaptar als nous temps. Tot canvia. El país, l’economia, les relacions entre les persones… i els que ja tenim una edat hem d’esforçar-nos per adaptar-nos a aquests canvis. Des de la irrupció de la fotografia digital, el nostre ofici també ha canviat. I de quina manera! En certa forma, hem tornat als orígens i ara, els fotògrafs, som responsables del procés complet: des de la visió d’una imatge amb interès fotogràfic, fins a la imatge acabada. Sovint, fins i tot l’imprimim.\r\n\r\nUn dels canvis mentals que exigeix aquesta nova tecnologia és la d’utilitzar diverses imatges per fer-ne una de sola. Tot i que hi havíem pensat, mai se’ns hauria acudit fer-ho quan el suport era químic. Portava massa feina! Amb suports digitals, però, tot canvia i actualment és relativament senzill fer diverses imatges i treure’n una de sola. Ho hem vist amb les imatges d’alta gamma dinàmica, conegudes com a HDR, en les que s’han combinat imatges amb diverses exposicions per aconseguir veure perfectament els detalls tant en les àrees clares com en les fosques.\r\n\r\nAvui proposo fer el mateix, però no amb l’exposició sinó amb l’enfocament. Tots sabem que en macrofotografia la profunditat de camp pot ser un bon problema. Podem tancar el diafragma per augmentar-la, però només fins a un punt ja que si sobrepassem aquest punt la imatge perd nitidesa a causa de la difracció. Com podem resoldre, doncs, aquest problema? La solució és senzilla: farem diverses imatges amb el diafragma que més ens convingui, enfocant a punts diferents, i després ajuntarem aquestes imatges escollint la part més ben enfocada de cadascuna.\r\n\r\n \r\n\r\nCom ho farem?\r\n\r\nPer començar, muntarem la càmera en un trípode (sí, ja sé que per a alguns és una murga, però per aquest tipus de fotografia és essencial). Composem la imatge, l’enquadrem i calcularem l’exposició, com fem sempre. Farem una primera fotografia enfocant el punt més proper o més allunyat d’allò que volem que quedi nítid. Recomano fer servir un diafragma mitjà, per assegurar la màxima nitidesa. Entre f5.6 i f11 depenent del format de la vostra càmera i de cada objectiu.\r\n\r\nFarem la primera fotografia, observarem l’histograma i, si cal, farem algunes correccions i repetirem la imatge fins a quedar-ne del tot satisfets. En veure-la en pantalla, potser canviarem una mica la composició, o potser no. El que es tracta és d’aconseguir una imatge ben composada i ben exposada. Un cop n’estem satisfets repetirem aquesta mateixa imatge enfocant a diversos punts de la imatge, de manera que la cobrim del tot. És important assegurar-nos que hem anar variant l’enfocament mica en mica, i que hem tingut ben enfocada cada una de les parts que formen l’objecte que estem fotografiant.\r\n\r\nCal que tinguem molt present que:\r\n

L’exposició ha de ser manual i s’ha de mantenir constant durant tot el procés

\r\n

Si canvia la llum hem d’esperar que torni la llum original o, si no creiem que tornarà, començar el procés de cap i de nou.

\r\n

Si utilitzem flash, cap que estigui sempre al mateix punt i que dispari sempre la mateixa potència. Per assegurar-ho el fixarem amb un trípode i dispararem amb el sistema manual.

\r\n

És molt important que no variï el punt de vista, per això és bàsic utilitzar un trípode o qualsevol altre suport sòlid.

\r\n

\r\nUn cop fetes les fotografies les processarem totes amb els mateixos ajustaments exactes, per tal d’assegurar que els colors seran igual a totes les imatges i les carregarem a PhotoShop. I ara ve la màgia d’aquest programa meravellós, que fa coses que sembla mentida que pugui fer un programa.\r\n\r\nPer començar, crearem una sola imatge amb totes les imatges apilades. Jo per fer-ho faig Arxiu>automatitzar>Photomerge. Un cop aquí dins, escullo l’opció de “Inclou els arxius oberts” i desmarco les opcions de “Fusionar imatges”, “Eliminació de vinyetes” i “Correcció de distorsió geomètrica”, tal com veieu a la imatge següent.\r\n\r\n\r\n\r\n \r\n\r\nAquest procés en col·loca totes les imatges en una de sola en capes diferents. El següent pas és encaixar les diverses imatges que hem pres. Si les hem fet amb trípode sembla que no caldria, però és possible que l’objecte que hàgim fotografiat s’hagi pogut moure lleugerament com podria ser el cas en la fotografia de l’orquídia que encapçala aquesta entrada. Afortunadament, el PhotoShop sap fer-ho sol. Seleccionarem totes les capes (a la finestra de capes amb control o majúscules) i anirem a Editar > Alinear capes automàticament i… màgia! El programa reconeix els objectes i els alinea perfectament. Molt més del que ho faríem nosaltres mateixos.\r\n\r\nEstem a punt d’acabar. Només queda escollir de cada imatge la part més enfocada. Sembla una feina pesada i tediosa, però no és així. El Photoshop també sap fer-ho automàticament. Hem d’anar a Editar > Fusionar capes automàticament i escollir l’opció “Apilar imatges” i, per seguretat, “Tons i colors homogenis”. I… màgia un altre cop! El programa determina a la perfecció quines parts estan enfocades en cada una de les capes i emmascara la resta. És senzillament genial!\r\n\r\n\r\n\r\nJa tenim la imatge final, amb una profunditat de camp que mai havíem somiat abans! Aquí podeu veure les quatre imatges originals i la imatge final d’aquesta abellera becada amb els pètals blancs.\r\n

\r\n